Setmana que enceta la tardor

Dilluns.  Tot canvia: un fumeral sense fàbrica

Després de dinar, amb uns quants llibres dins una borsa de plàstic, i carregada amb la motxilla, m'assec en un dels bancs de la placeta de pocs arbres que està al costat de la biblioteca. Aquest campus res té a vore amb el meu: allí hi ha verd, i pardals, i pinyes en terra, i una taula de fusta baix un arborcer. Ací sobretot hi ha asfalt  i soroll de cotxes. 

Ací els ascensors són per als professors, ací tot sembla més pulcre, en definitiva, tot és més nou. I en canvi, a l'altre, tot ha pres ja el color de les coses usades, de tota la gent que ha passat per allí, de totes les seues il·lusions i també del seu necessari desencant. Jo suponc que he sigut una d'eixes, una més que ha passat per allí, que ha esmorzat als bancs d'al costat la biblioteca de Ciències, que ha pres eixe cafè horrorós de les màquines, que va veure el pi caigut damunt de la caseta, sucursal de no sé quin banc.

He intentat, al llarg dels anys, gaudir de tots els espais que m'oferia: ja fóra per dinar  a la gespa d'entre l'edifici blanc i la meua facultat, com per esmorzar als bancs que es troben baix la biblioteca. Ja fóra, darrerament, per passar una estona baix l'arborcer, amb el rellotge amb presses i les ganes a les butxaques.

I en això pense mentre m'assec en el banc, sota arbres de Melia azederach, pense en com passa el temps: al mig de la plaça hi ha un fumeral, preciós, amb els taulellets que fan ondulacions, però, mira, no trobes enlloc la fàbrica.

Dimarts

T'imagines que tot seran cavalls a les camises, i perles a les orelles, i bolsos de pell amb grans inicials que mantenen l'estatus. Que hi hauran molts tacons, i moltes cares pintades, i molts caps de dona amb el cabell llarg. Que hi haurà, sobretot, castellà. Que tots semblaran estar tallats pel mateix patró. Però, i encara que hi ha, d'açò, de roba cara i complements encara més cars, també hi ha gent que vesteix de grans magatzems, de roba fabricada en cadena, com jo. I encara que hi ha castellà -a les aules domina- hi ha també molts valencianoparlants camuflats, açò és, aquells que solament canvien al valencià quan s'adrecen a ells en eixa llengua.

Dimecres

Té raó en el que diu, cal més autoafirmació, i més en l'error.

Dijous

Encara ho faig: no puc esperar a arribar a casa, per llegir els poemaris nous. Em deia l'altre dia, en l'autobús: què fas llegint poemes al costat de gent que xarra, envoltada pel soroll del motor i el trànsit? I jo seguia llegint i fullejant Crònica de demà, o Trema, o Digte... amb avidesa. Com sempre, amb ànsia, fins que em farte, fins que no puc més i patisc d'enfit de versos. Aleshores, tanque el llibre, per recuperar-me. Després, al llarg dels dies, llig i rellig els mateixos poemes. Ell diu que és com si em xutara. Busque la vibració.

Divendres

Demà, muntanya.