Recollint fulles

Si tinguera un jardí, com el que he vist aquest cap de setmana, a casa  d'un familiar, pot ser aprendria a tindre cura de les plantes. Perquè fins i tot se m'han mort els cactus, que això ja és massa.  La meua àvia es passa els dies agranant les fulles liniars i estretes dels pins, les acícules, per fora de la caseta. Sovint, els dies de vent, es queixa. Per a què, em diu, agrane tots els dies? No ho sé, li responc. Però a ella tindre el ciment ple de fulles li molesta, i pensa que fa de persones desastrades. Jo, si tinguera un jardí no sé si recolliria fulles. Perquè el meu interès per la botànica no passa per interès per la jardineria, per ara, i supose que també per falta d'oportunitat.

Encara que el poema de Robert Frost no tracta d'açò, de recollir fulles. A mi, aquest poema, em posa ben trista. I si ja ho estava de trista, reafirma la meua melancolia, que a l'estiu, encara que no ho parega, també hi acudeix de vegades.

RECOLLINT FULLES

Recollir fulles amb pala

és com fer-ho amb cullera,

i les saques farcides 

de fulles són lleugeres

com globus. Tot el dia

me'l passo fressejant,

com els conills i els cérvols

quan se'n van.

Però els munts que recullo

m'esquiven l'abraçada

se m'escolen pels braços

i per la cara.

Carrego i descarrego

un cop i un altre cop

fins que el cobert n'és ple;

i ¿què em queda, llavors?

Pel que fa al pes, no res;

i com el contacte amb

la terra les musteix,

quasi gens de color.

Gairebé no  res d'útil.

Però aplegar és aplegar,

i ¿qui gosarà dir

quan cal deixar-ho estar?

Gebre i sol, Robert Frost