Si tinguera un jardí, com el que he vist aquest cap de setmana, a casa d'un familiar, pot ser aprendria a tindre cura de les plantes. Perquè fins i tot se m'han mort els cactus, que això ja és massa. La meua àvia es passa els dies agranant les fulles liniars i estretes dels pins, les acícules, per fora de la caseta. Sovint, els dies de vent, es queixa. Per a què, em diu, agrane tots els dies? No ho sé, li responc. Però a ella tindre el ciment ple de fulles li molesta, i pensa que fa de persones desastrades. Jo, si tinguera un jardí no sé si recolliria fulles. Perquè el meu interès per la botànica no passa per interès per la jardineria, per ara, i supose que també per falta d'oportunitat.
Encara que el poema de Robert Frost no tracta d'açò, de recollir fulles. A mi, aquest poema, em posa ben trista. I si ja ho estava de trista, reafirma la meua melancolia, que a l'estiu, encara que no ho parega, també hi acudeix de vegades.
RECOLLINT FULLES
Recollir fulles amb pala
és com fer-ho amb cullera,
i les saques farcides
de fulles són lleugeres
com globus. Tot el dia
me'l passo fressejant,
com els conills i els cérvols
quan se'n van.
Però els munts que recullo
m'esquiven l'abraçada
se m'escolen pels braços
i per la cara.
Carrego i descarrego
un cop i un altre cop
fins que el cobert n'és ple;
i ¿què em queda, llavors?
Pel que fa al pes, no res;
i com el contacte amb
la terra les musteix,
quasi gens de color.
Gairebé no res d'útil.
Però aplegar és aplegar,
i ¿qui gosarà dir
quan cal deixar-ho estar?
Gebre i sol, Robert Frost
