dissabte, 29 de maig del 2010

Quasimodo, no el Geperut de Notre Dame

El vaig veure en la prestatgeria d'un amic, apilat junt amb altres volums de poesia, i em vaig fixar pel cognom: Quasimodo. Em semblava un cognom poc VERSEMBLANT, i vaig creure que era un pseudònim i que alguna cosa hauria de veure amb el personatge lleig i encorbat del conte. Però no. Quasimodo, de nom Salvatore, és un poeta italià nascut a les primeries del segle XX, i que al 1959 fou guanyador del Premi Nobel de Literatura. No sé les vegades ja que m'he llegit Deure i Haver, llibre sempre amprat al meu amic i tornat sempre un poc més usat de tant de fullejar-lo. D'ell, de Quasimodo, no del meu amic, també he llegit fa poc El fals i el vertader verd (un altre títol genial) com heu pogut veure al costat dret de la pantalla, allí on pose les meues lectures per tindre una llista personal del que llig. A aquest darrer llibre, també s'hi ha inclòs un Discurs sobre la poesia, que comença així:

Els filòsofs, enemics naturals dels poetes, i aquells que fan fitxes del pensament crític, afirmen que la poesia (i totes les arts), com les obres de la natura, no sofreixen mutacions ni durant ni després d'una guerra. Il·lusió; [...]
La literatura, però, "es refereix" mentre que la poesia "es fa". El poeta no existeix com a participació literària, sinó després de la seua experiència d'"irregular". [...] el poeta modifica el món, amb la seua llibertat i veritat.


Vos pose un tast de la seua poesia (no sé quin triar, però, els posaria tots...finalment trie un del poemari Deure i haver, poema que trobe que és un poc diferent de la resta)

SOLS QUE AMOR ET COLPESCA

No oblides que vius enmig dels animals
els cavalls els gats les rates de claveguera
brunes com la dona de Salomó tremend
camp amb banderes desplegades,
no oblides el gos de la llengua i la cua
d'harmonies de l'irreal ni el llangardaix la merla
el rossinyol l'escurçó l'abellot. O et plau pensar
que vius entre homes purs i dones
virtuoses que no freguen
el rauc de la granota en zel, verda
com la més verda branca de la sang.
Els ocells et miren des dels arbres i les fulles
no ignoren que la Ment és morta
per sempre, la seua relíquia sap a cartílag
cremat  de plàstic corromput; no oblides
ser sinuós i hàbil animal
que violenta tòrrid i ho vol tot ací
sobre terra abans de l'últim crit
quan el cos és cadència de records acartonats
i l'esperit sol·licita la fi eterna:
recorda que pots ser l'ésser de l'ésser
sols que amor et colpesca bé les vísceres.


P.S.No penseu que té raó? que és lliure i vertader?

Postpostdata: a qui puga interessar, si als apunts, algú veu un error, que ho escriga als comentaris, tant errors ortogràfics, gramaticals, com altres. Errors o errades?
Gràcies de bestreta!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada