Tindre més de dos llibres de poesia per ma casa, és un poc perillós. No em decidisc, i fullege distretament tots. Així compare versos i actituds poètiques. Mentrestant, Thea continua creixent i tirant cap endavant, com tots. Mentrestant, llig el diari que donen en la Universitat des de fa cosa d'un mes, segurament perquè la cosa dels papers impressos va molt malament, i els paquets que no venen, els duen a les Facultats. Les notícies que fan indignar-te es succeïxen. Mentrestant, altres notícies en la meua vida personal em fan plantejar-me altres coses, com el futur i l'exili.
També decidisc deixar de seguir blogs i trossets de vida dels altres, i abandonar parcialment el meu blog. No em val la pena usar el temps escrivint ací. Ai, si tinguera el temps il·limitat, això seria un altre conte. A més, les persones que tendim a la dispersió, ens convé posar-nos certes normes.
Jo volia tindre un blog sobre poesia, i tinc aquest blog personal que no m'acaba d'agradar, jo volia tindre un blog sobre ciència, i tinc aquest blog personal que no m'acaba d'agradar. Però està bé. Moltes vegades, en la diferència entre allò al que aspirem i allò que som, és quan ens adonem de qui som. Prenem més consciència.
Pose un trosset d'un poema de Billy Collins, que té nom d'humorista americà, però que és poeta de les coses quotidianes mesclat amb els temes de sempre. Segurament, no és un gran poeta, però és molt interessant, i sempre et deixa amb una sensació de frescor (frescor intel·lectual, no de desodorant). No és meu el llibre, és d'un amic, i és de l'editorial de l'afer amb Neorabioso. Com aquest blog no és difusor de la Cultura (en majúscula, per favor, que la coltura és molt important, com tindre el soperior de valencià), no crec que els de l'editorial se n'assabenten -és que he llegit la lletra menuda de tots els llibres, en la pàgina on col·loquen tot allò relatiu al llibre com a objecte i propietat intel·lectual, i està totalment prohibit! redéula!, abans feia allò de ulls que no lligen, ignorant que es salva.
El poema es titula Tú, lector. Està en castellà, tots seríem més feliços (un poquet, almenys) si estiguera traduït al català, i ho sabem.
Me pregunto cómo te vas a sentir
cuando averigües
que escribí yo esto y no tú,
que fui yo el que se levantó pronto
para sentarse en la cocina
y mencionar con un bolígrafo
las ventanas empapadas de lluvia
el papel pintado con dibujo de hiedra,
y el pez de colores dando vueltas en la pecera.
Venga, date la vuelta,
muérdete el labio y arranca la hoja,
pero, escucha-era tan sólo una cuestión de tiempo
antes de que uno de nosotros casualmente
percibiera las velas sin encender
y el reloj murmurando en la pared.
Encima, nada ocurrió esta mañana-
una canción en la radio,
el silbido de un coche que pasaba por la carretera-
y yo pensando
en el salero y el pimentero
que estaban colocados juntos en un mantel individual.
Me preguntaba si se habían hecho amigos
después de todos estos años
o si aún eran desconocidos el uno para el otro
como tú y yo
que nos las arreglaremos para ser conocidos y desconocidos
al mismo tiempo-
yo en esta mesa con peras en un frutero,
tú apoyándote por ahí en el quicio de una puerta
cerca de unas hortensias azules, leyendo esto.
Una de les coses bones que m'han passat aquests dies, ha sigut trobar aquest organisme a la Kalanchoe (que s'està desfullant, estranyament).
Jo volia tindre un blog sobre poesia, i tinc aquest blog personal que no m'acaba d'agradar, jo volia tindre un blog sobre ciència, i tinc aquest blog personal que no m'acaba d'agradar. Però està bé. Moltes vegades, en la diferència entre allò al que aspirem i allò que som, és quan ens adonem de qui som. Prenem més consciència.
Pose un trosset d'un poema de Billy Collins, que té nom d'humorista americà, però que és poeta de les coses quotidianes mesclat amb els temes de sempre. Segurament, no és un gran poeta, però és molt interessant, i sempre et deixa amb una sensació de frescor (frescor intel·lectual, no de desodorant). No és meu el llibre, és d'un amic, i és de l'editorial de l'afer amb Neorabioso. Com aquest blog no és difusor de la Cultura (en majúscula, per favor, que la coltura és molt important, com tindre el soperior de valencià), no crec que els de l'editorial se n'assabenten -és que he llegit la lletra menuda de tots els llibres, en la pàgina on col·loquen tot allò relatiu al llibre com a objecte i propietat intel·lectual, i està totalment prohibit! redéula!, abans feia allò de ulls que no lligen, ignorant que es salva.
El poema es titula Tú, lector. Està en castellà, tots seríem més feliços (un poquet, almenys) si estiguera traduït al català, i ho sabem.
Me pregunto cómo te vas a sentir
cuando averigües
que escribí yo esto y no tú,
que fui yo el que se levantó pronto
para sentarse en la cocina
y mencionar con un bolígrafo
las ventanas empapadas de lluvia
el papel pintado con dibujo de hiedra,
y el pez de colores dando vueltas en la pecera.
Venga, date la vuelta,
muérdete el labio y arranca la hoja,
pero, escucha-era tan sólo una cuestión de tiempo
antes de que uno de nosotros casualmente
percibiera las velas sin encender
y el reloj murmurando en la pared.
Encima, nada ocurrió esta mañana-
una canción en la radio,
el silbido de un coche que pasaba por la carretera-
y yo pensando
en el salero y el pimentero
que estaban colocados juntos en un mantel individual.
Me preguntaba si se habían hecho amigos
después de todos estos años
o si aún eran desconocidos el uno para el otro
como tú y yo
que nos las arreglaremos para ser conocidos y desconocidos
al mismo tiempo-
yo en esta mesa con peras en un frutero,
tú apoyándote por ahí en el quicio de una puerta
cerca de unas hortensias azules, leyendo esto.
Una de les coses bones que m'han passat aquests dies, ha sigut trobar aquest organisme a la Kalanchoe (que s'està desfullant, estranyament).
Em diuen si pot ser un Coprinus...
ResponElimina