I què serà el pròxim? Fer-me grangera?

He creuat la línia, ja. Al principi de fer-me el facebook, em deia que jo no seria d'eixes que es fan amigues de qualsevol, que primer hauria de tindre una relació més o menys forta amb les persones i després, vindria lo del facebook, si calia. Però ja he acceptat amistats amb gent que fa més de tretze anys que no veig. De res ha servit el meu nom fictici, tindre el compte amb les característiques de màxima privadesa, no etiquetar mai ni eixir etiquetada mai. He creuat la línia, a primeries eren gestos aïllats, excepcions, em deia, ara cada dia accepte nova gent. Ara bé, no passe per acceptar gent que quan la veig per la facultat no la saluda ni em saluda. Quin sentit té? 

M., ex-aficionada a la granja, em deia que veia el facebook molt hipòcrita, així en general. Jo, fent-me la sàvia, li expliquí que no podíem esperar que la vida digital no copiara la vida real, que si en la vida del dia a dia, en tres dimensions, hi havia molt d'hipòcrita, també en el món de les xarxes socials per força havien d'existir. La mateixa M., fastiguejada per les amistats de mentida, pel dotoreig pur com a motor per a acceptar amics, ha deixat el compte. Hòstia, gent que aprecie se'n va i els moniatos amb els que no tinc cap relació continuen vius i teclejant. 

Fa poc, a propòsit de la campanya antifacebook -campanya que nasqué perquè, segons sembla, els gegants del facebook i de google facilitaren dades personals a empreses si, tu, pobre ciutadà de nivell usuari, havies picat en la publicitat que, com una trampa per a incauts, es troba a la dreta de la pantalla- com deia, que em perd, fa poc vaig posar la notícia al mateix facebook en un intent perquè els meus amics prengueren consciència i em digueren: tens raó, Coralet, esborrem-nos de la xarxa social, i quedem més per prendre cerveses i xarrar sense por a què unes terceres persones se n'assabenten de la nostra vida. Però no, ells continuen, jo també.