Les nits de Cabiria

Giulietta Masina

I quan torne me n'assabente que ma mare hauria volgut vindre i per una raó que em sorprén: de menuda li deien Cabiria! Segons sembla, perquè era també molt mogudeta! Potser també perquè sempre ha tingut un punt d'ingènua, i això segur que se li notaria més de menuda.

Les nits de Cabiria (no vos enganyeu, la Filmoteca és valenciana, però no projecta les pel·lícules amb subtítols en valencià, no siga que es promocione la llengua, i tots sabem que això no ho vol ningú), Les nits, com dic, suposa el meu retorn a la Filmo després d'anys, i que ella haja sofert un retoc: la sala és més gran, però reconec la mateixa pantalla. Érem molts ahir allí, vells fantasmes, iaios, joves. N'hi hagué alguna que altra disputa per una butaca -incompresinblement, s'havien venut més entrades que llocs disponibles. Fellini mou masses (masses en la minoria, vull dir). Tal vegada no em vaig emocionar molt perquè em feia mal el cap i això fa que, malgrat les lloances dels meus acompanyants cap al geni de Fellini, i l'actuació de la protagonista, jo més bé fera uns comentaris un poc tebis. M'agradà, malgrat el mal de cap, és allò màxim que podia dir.

Les nits de Cabiria és sobretot per al lluïment de la protagonista (actriu que fou dona de Fellini, segons diu un dels meus acompanyants, una enciclopèdia, amant de la ideologia fascista, seguidora de Mussolini). I tant que es llueix. I ens fa disfrutar amb un personatge de vida miserable (miserable i d'hòmens miserables) però vitalista.

Foto de wikipedia italiana.