Venia trista i capficada en els problemes que continuaran a la Universitat amb qualsevol dels dos possibles rectors, o empitjoraran - hores abans havia llegit un article referint-se al llibre Sud enllà de recent aparició, "la desnacionalització al País Valencià"- venia pensant en el signe de derrota quan un espanyolista m'ha dit Furió, Furió. Tot allò que voldria dir a aquells que els té igual els drets dels altres o el dret d'un col·lectiu, tot allò m'ho deia mentalment, en què perden sempre els de sempre, em deia, l'esquerra, l'esquerra nacionalista, els valencianoparlants. I de sobte, davant de la parada d'autobús, m'he fixat en la figuera que he vist durant cinc anys com a les branques repelades penjaven les figues encara menudes i verdes. Tot és efímer i tot es renova, mira la bellesa, i m'he sentit feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada