El nom de cada pic o el món que no agonitza

Al costat del fumeral antic, antigament cuina, i estirada damunt un banc amb un senzill coixí massa prim per estar còmoda, llig Un mundo que agoniza fàcilment, atreta per la llengua senzilla però rica i fixant-me també en allò que fa temps mon pare, l'anterior lector d'aquest llibre que ara tinc a les mans, marcà amb llapis. Pense que estic al lloc ideal per llegir-lo, que tal volta encara ho seria més si el poble estiguera en efecte abandonat, i no comptara amb la dotzena d'habitants, entre forasters i els habitants de sempre. Pense en què aquest món de la muntanya, que ja ha patit molts canvis, potser li toque més canvi, com eixos llocs que han esdevingut turístics o que han patit la fúria urbanitzadora. Que d'alguna manera tot està condemnat a l'oblit, també el saber de la gent, els modes de viure, les llegendes, i que poca gent es dedica a salvar-ho, i només quedarà als museus, si hi ha, si tenim sort els que venim o els que vindran després per poder veure com era. Però, conversant amb un que viu allà, em diu que no és tan dramàtic, que la gent ací ha anat acostumant-se i no ha parlat amb cap pagès que enyore el temps passat. A més, ací tenen una potent indústria de carn i de llet. Ha d'haver lloc per a les vaques, em diu. Estes vaques, algunes criades per a donar llet i altres per a carn, no patiran de bogeria. Pot ser als hòmens solitaris del poble, aquells que vénen de Tortosa o de Castelló i que han elegit la vida als Pirineus, els siga més propera la bogeria. Ací, a un poblet apartat, encarat al Cadí, la soledat pot fer embogir, clavar-se a les genives i a la boca no recordar ja la dolçor d'un bes, perquè ací, diu el forestal, “o t'agafen passions o estàs perdut”.
I mentre camine, allunyant-me del poble per seguir un camí que arriba al bosc i s'aparta dels prats, recorde que ací hi vivien hòmens que sabien el nom de cada pic de la serralada que poc a poc es va mesclant amb la foscor.