De sobte s'obrirà la finestra
i la mare em cridarà
ja és hora de tornar
es badarà la paret
entraré en el cel amb les sabates enfangades
m'asseuré a taula i malhumorós
aniré responent totes les preguntes
no em passa res deixeu-me
en pau. Amb el cap entre les mans
m'estic assegut. Com els
puc contar aquest camí
llarg i embullat.
Ací al cel les mares fan
bufandes verdes de punt
brunzen les mosques
el pare fa una becada a la vora de l'estufa
després de sis dies de feina.
No no puc pas
dir-los que es homes es
devoren els uns als altres.
Tadeusz Rózewicz, Angoixa. Ed. 96
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada