Cohen, de lluny, vestit elegantment, un genttleman, dic. Així sols mitja hora, o siga tres cançons, o siga, una mínima part del que seria un concert. Abans d'això, de la caiguda i el sobresurt, el passat estava a dues fileres de cadires de plàstic: el meu professor d'història de l'institut amb la família. Segueix igual, no el veig més vell. Recorde que m'agradaven molt les seues classes (m'agradà la història eixe any, segon de BUP) però que també tenia por: sempre he temut els professors que feien dinàmica la classe perquè implicava que havies de participar. Sé, ara, que eixes classes són les més didàctiques, però també que són difícils per a l'alumne que vol passar desapercebut.
Cohen, ell mateixa, em representa el passat, en part. Perquè l'escoltava més que no l'escolte. Ara a esperar què decideixen: si ens tornen els diners o si tindrem una altra oportunitat per veure'l. Per altra part, caríssima, però és Cohen.
El passat treu les orelles al moment més insospitat.
ResponEliminaJo el vaig a veure demà a Barcelona, a veure si tenim més sort.
Em vaig enrecordar de tu, quan vaig llegir la notícia.
ResponEliminaOstres, i com odiava jo, les clases dinàmiques...
Enric, espere que esta nit pugue's veure'l. Ja està clar per a nosaltres: ens tornen els diners, una part proporcional, clar.
ResponEliminaEstava pensant jo que per al preu que són, hauríem de poder estar més a prop del cantant, no?
Sí, Mariko, les classes dinàmiques són per a odiar, ;)