dilluns, 20 de desembre del 2010

No hi havia un camí més curt a casa

ENTREVISTA A HARA TAMIKI (1950)

YO: Muerte.
HT: La muerte me hizo crecer.
YO: Amor.
HT: El amor me hizo resistir.
YO: Locura.
HT: La locura me hizo sufrir.
YO: Pasión.
HT: La pasión me ofuscó.
YO: Equilibrio.
HT: El equilibrio es mi diosa.
YO: Sueños.
HT: Los sueños lo son todo ahora.
YO: Dioses.
HT: Los dioses hacen que guarde silencio.
YO: Burócratas.
HT: Los burócratas me vuelven melancólico.
YO: Lágrimas.
HT: Las lágrimas son mis hermanas.
YO: Risa.
HT: Me gustaría tener una risa espléndida.
YO: Guerra.
HT: Ah la guerra.
YO: Humanidad.
HT: La humanidad es cristal.
YO: Por qué no tomar el camino más corto a casa.
HT: No había camino más corto a casa.

Anne Carson
Hombres en sus horas libres, trad. Jordi Doce


-I encara no vols tornar a casa - això, ja sabeu, implica un amb nosaltres-?
-No -somriu- fins que no siga vella o rica...

Durant uns segons vaig tancar els ulls i la vaig veure com aquella vegada, quan la coneguí. I sabíem que estava de pas, i per això l'estimàrem. Em pregunte si és eixe el seu camí més curt cap a casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada