La tristesa no té principi ni final, és com un senyal a la pell, no el veus a vegades, però saps que està aquí, que t'acompanya. Qui no té tristesa no té res, perquè no té por de perdre res. La tristesa a pesar dels antidepressius, del bon control de la recaptació de serotonina, la tristesa perquè existeix la pèrdua. I ve la llàgrima, d'improvís, perquè té la tristesa de fons i l'alimenta, a la cara de l'home que llig al tramvia: Mon pare, va dir Georg, es va emportar la bicicleta a l'estació per no haver de caminar al meu costat i, a la tornada, no notar que anava sol a casa. Però l'home del tramvia no era el pare de Georg i oblidà dur alguna cosa per no caminar al costat de son pare camí a l'estació de trens i perquè li acompanyara de tornada a casa. Així trobà una pedra del camí i durant el trajecte, amb son pare i després sense son pare, va estar donant-li cops amb el peu. Quan arribà a casa, la pedra quedà just al davant de la porta. Mentre posava la clau al pany, va aturar-se i amb un moviment ràpid, es girà i agafà la pedra. La posà dins de la butxaca. En el tramvia, l'home toca la pedreta d'aquell camí. Qui no té tristesa no té res perquè sempre es pot perdre alguna cosa, i això és inevitable.
Qui no té tristesa no té res, Andersson.
Mon pare... de La bèstia del cor, Herta Müller.
Qui no té tristesa no té res, Andersson.
Mon pare... de La bèstia del cor, Herta Müller.
Qui és Andersson? T'agrada Herta Müller? A mi m'agrada molt la frase del títol del post...
ResponEliminaAndersson: Claes Andersson. Pengí un poema farà dies, és un poeta finlandès. Bo.
ResponEliminaMmm, Herta Müller, pues no sé, volia escriure sobre això, però encara no m'he format una idea del tot. Tinc prejudicis contra els que escriuen frases curtes, com Müller. De manera fragmentària, i tal. En La bèstia del cor (quin bon títol!) ella conta la història així. A vorem.
Al principi no m'agradava però ara sí, m'estic introduint en la història.
El títol del post és un vers d'Andersson.
Hui he agafat de la biblio Alfonsina Storni i Szymborska per a les vacances. Com si m'anara a sobrar temps.
Un besot
DESESPERACIÓ és una paraula massa
ResponEliminagran, però no sé... Perquè la tristesa és
incurable, mai no es passa.
D'aquí la teua força, la seua fertilitat per a allò
que encara no ha estat destrossat dins de nosaltres
Qui no té tristesa no té res
¡Qui no té tristesa pot atrevir-se a mampendre
qualsevol cosa! ¡Amb qualsevol!
Qui no té tristesa no ha perdut mai
res, mai no ha tingut res
No hi ha dolor ni reconciliació en aquell
que no ha sentit tristesa. I el poema
brolla només de la tristesa, d'aqueixa tristesa a la qual
se li prepara un lloc en el botó de la roda de l'alegria
on es fa clara fins a fer-se mirada i comprensió
Claes Andersson
Allò que es féu paraula en mi
et pose el poema, :)
ResponEliminaGràcies! Molt bo.
ResponEliminaPer cert, ja toca posar un coloret més càlid al blog, que ha arrivat la primavera... ;)
ResponEliminaSí, més càlid, com el teu :)
ResponEliminaAixí ja no fa tant de fred :P
ResponElimina