Olor a pixum. És el que queda de la nit i de la matinada. Un olor pels carrerons del Carme que em fa posar la mà al nas per olorar la meua pell abans que eixa pudor. Són les huit i mitja del matí, i sols veig vells, alguns amb diaris, i els que agranen la ciutat. Pense en anit: vaig decidir quedar-me a casa. Anit, com sempre, els carrers estarien plens. Ara no trobre cap lloc amable i càlid per desdejunar. Alguns em recorden a ell. Quasi em sorprén la tristesa quan passe pel seu carrer.
Acostuma a passar. És més dur el sentiment d'anar a contracorrent que el que realment ens perdem quedant-nos a casa. Quan la tristor ja no pot agafar-te desprevinguda és que la foscor comença a recular.
ResponEliminaSens dubte, l'olor millor si me l'haguera perdut, ;). No havia pensat que anava a contracorrent, però és de veres, anar a les huit un diumenge per València no és usual (tampoc en mi). Per cert, Enric, m'ha agradat molt la història de l'home invisible. Amb poques paraules, crec que és una molt bona història. I original. Mai he pensat en els problemes de l'home invisible :)
ResponEliminaÉs el que té cridar poc l'atenció. :)
ResponElimina