Ma mare em diu "no digues que és un poeta roïn, digues que no t'agrada", en eixe intent seu de fer-me menys crítica i més comprensiva. Però no sap quin gust, a vegades, trobes en dir això. En valorar i criticar. Entenc els crítics. Deu de ser un plaer tant parlar bé d'alguna cosa que t'agrada com parlar malament d'allò que no. Pots abocar la teua frustració envers l'altre, aquell que queda, d'alguna manera, exposat. I en canvi, sé que ma mare té una part de raó.
Lliçó psicològica: Les persones que són molt exigents amb els altres i també amb elles mateixes tenen dues coses en comú: l'exigència se'ls torna persecutòria i prenen por de fer qualsevol cosa per por a errar, i la segona és que no els val ningú, i per tant, es troben molt sols.
de vegades la genialitat és dolenta ..como "fam blau"
ResponEliminaPot ser sí en el cas dels genis (quants genis cruels hi ha hagut, eh?)
ResponEliminaTinc interès en eixe llibre, fam blau, ja el buscaré,
tinc un pla que potser t'interesse, ara et conte
Crec que la teva mare té molta raó. Curiosament amb l'edat sembla que les crítiques es suavitzen, com si ens tornessim més comprensius amb tot el que ens envolta...
ResponElimina